He passat un vespre molt interessant. Em truca el meu padrí i em diu si vull anar a La Gorga a veure una pel·lícula "com les d'abans", amb música en directe. Jo, de pel·lícules "com les d'abans" no n'havia vist mai, ha sigut molt divetit. Es tractava d'una projecció de Buster Keaton, L'heroi del riu (1928) i al piano les mans del senyor Ferran Martinez i Palou, professor de direcció musical a l'Institut del Teatre de Barcelona. Haig de felicitar la feina que fan les Juventuts de Musica de Palamós per promoure actes com aquest en un poble, ja no cal anar a fora per gaudir de bona cultura i d'arts escèniques, perquè cal dir, que a La Gorga de Palamós es realitzen un munt d'activitats per a tots els públics, la d'avui era gratuita per els abonats, no sé pas quan deu valdre l'abonament, no crec que sigui exagerat. M'alegro molt que gent amb iniciativa i gran coneixement cultural es preocupi perquè l'art arribi a tothom i de manera divertida. Fa anys, a Palamós, no teniem programes culturals tan acertats i m'omple d'il·lusió que un canvi generacional inverteixi temps i esforç per fer-ho possible. Espero que la gent del poble i rodalies faci un cop d'ull al programa de la Gorga, val la pena, us ho puc confirmar.
La darrera setmana uns quants estudiants dels Màster de ciència i tecnologia de l'aigua i Màster de Medi ambient hem assistit a uns seminaris europeus sobre l'aigua a Montpellier. Dilluns al mig dia varem empedre el viatge, lleu però divertit. No podem dir que l'organització fos perfecta i realment ens hem emportat més d'una sorpresa. La veritat no ens podiem creure on haviem de dormir!!! però ens hi adaptarem ràpid desprès d'algunes comoditats més. Tot i així en podem treure moltíssimes coses bones, per exemple, ens ha servit per coneixer-nos molt més i fer pinya davant de situacions inverosímils. Pel qué fa al tema de l'aigua, a Catalunya, podem dir:"al loro! que no estamos tan mal" tot comparan-t'ho amb altres països. Les conferències tractaven més de plans urbanístics i usos del sòl en relació a l'aigua amb una prèvia introducció de l'estat en què es trobaven els recursos i les mesures de protecció. Nosaltres no hi entem gaire d'aquestes coses, però n'hem après exemples per si algun dia ens fa falta dir la nostra a casa. En el meu paré vaig compendre que la realitat de cada país fa que siguin necessàries unes mesures que unes altres, així doncs, com a casa reinvindiquem que no es contrueixin més embassament ni transvessament als nostres rius, que ja estan prou estressat, en altres països com Polònia, la seva realitat, fa que si en sigui necessàris. Aquest fet em va sorprende molt d'entrada, però al acabar l'explicació vaig poder entendre com les questions polítiques, territorials i socials fan pendre decisions una mica contradictòries amb l'opinió dels ecòlegs. Ara veig que no sempre es defensar el que un creu millor, sinò també apendre escoltar i poder trobar la millor manera per gestionar una demanda d'aigua cada dia "en crescendo", la realitat es que ningú no té aigua i els usos del sól que formen gran part d'aquesta demanda s'han de poder gestionar milllor. El conferenciant italià va dir una frase molt interessant, ha d'haver aigua per les persones, per l'us domèstic. M'emporto una experiència molt gratificant de Montpellier, que de segur em servirà pel futur, perquè encara haig de començar a parlar i aquests seminaris asseguren una font d'informació que el dia de demà sabré gestionar.
Ballerini danzavano tra tessuti d’acciaio brunito, muri di cemento accarezzati da velluto e boschi di resina.
Le opere d’arte di Christina Iglesias sembravano essere la perfetta scena per le coreografie che nascevano repentine da lontane fiabe. Le sculture parevano fondersi con i movimenti ed i volteggi di giovani spiriti danzanti.
Uno spettacolo pensato per un luogo solo, per un’unica sera. Immagini in movimento che ho avuto la fortuna di poter cogliere nella loro unicità. Voli effimeri che, come farfalle di un magico giardino, nascono e muoiono in un fiore e forse proprio in un giardino, va ricercata l’essenza dello spettacolo.
Pour un Herbier (Per un giardino) era il titolo della storia raccontata
Le sculture ed i movimenti trasportavano il pubblico dentro un mondo di fiaba. Non è facile, ad occhio inesperto, vedere le frasi, i discorsi che un movimento di danza contemporanea può esprimere. Proprio per questo non so se sia stato per condizionamento o per l’esattezza delle coreografie ma in vero sembrava di essere all’interno di un giardino. I ballerini assumevano nella mia fantasia sembianze di insetti luminescenti, di rapidi uccelli, di timidi roditori e di teneri amanti. Per poco più di un ora, le mura del possente edificio industriale che ci ospitava, sono volate come i semi di un soffione davanti al desiderio di un bambino; per un’ora sono stato proiettato in un giardino, credo fosse in Inghilterra o forse in Francia. Non saprei dirlo. Colori di bronzo con tagli di luce sembravano muri di pietra su cui si aggrappavano rose rampicanti.
La magia dello spettacolo è stata accentuata dal fatto che i pubblico non fosse disposto, come in una platea teatrale, davanti ad un palco ma era all’interno della scena, in mezzo alle opere di Christina, in mezzo ai ballerini che, con i loro passi, andavano a coprire tutto lo spazio. Una danza itinerante. Una danza alla scoperta dei segreti nascosti giardino, segreti che forse come la danza stessa non si riusciranno mai a penetrare fin nel profondo.
Le opere, soprattutto i soavi teli di acciaio, suggerivano sentieri dentro il giardino in cui una natura, all’apparenza ostile, veniva domata dai ballerini.
Il giardino dell’artificio: sentieri e fughe era il sottotitolo dello spettacolo, forse è vero, forse è tutto finto, artificiale: in fondo erano solo sculture e danze ma l’artificiale, a volte, diventa natura. Leggeri veli verticali separavano, a tratti, il giardino ed i loro abitanti dal mondo reale ed offrivano al pubblico, con giochi di luci ed ombre, angoli di rifugio e momenti di ristoro dove corpi, con lenti movimenti, emergevano e dialogavano attraverso un linguaggio universale: il linguaggio della musica e della danza. Su setti di acciaio erano intrecciate sfumate lettere: parole che dal cuore dei ballerini si fissavano sulla superficie del mondo attraverso l’opera d’arte.
Natura ed artificio danzavano insieme. Mormorii di una pozza d’acqua che occupava il centro dello spazio, aria fresca che penetrava tra le opere, muri di cemento che simulavano alberi e tessuti di metallo che ricordavano frasche.
Poche volte capita di provare emozioni magiche. Il tempo ha accelerato il suo passo e come in quel racconto, tutto è successo in un battito d’ali.
El pròxim divendres, l'Universitat de Girona (UdG) organitza les Jornades de Portes Obertes. A cadascun dels campus, Montilivi, Centre i Barri vell, es duran a terme conferències i tallers per tal d'oferir als estudiants de secundària una orientació pel seu futur personal i acadèmic. Cada facultat informarà de l'oferta formativa de qué disposa la UdG i assessorarà a tots aquells alumnes que estiguin interessats en conèixer el món universitari. Per més informació:www.udg.edu
